A les portes de la diada del llibre i de la rosa –que
aquí, sortosament, tot un poble celebra al carrer,
empès per l’impuls ancestral d’ajuntar intel·ligència
i amor en un únic regal– no hi és de més recordar
la llegenda d’on neix aquesta tradició, i sobretot
posar-la al dia. Perquè avui, si encara no ens
havíem adonat, ens trobem tots, altra vegada, sota
el taló d’un drac d’una espècie nova, desconeguda
fins fa poques dècades, i no per invisible menys
esgarrifosa; un drac que ens demana sacrificis sense
fi, encara més despietat que el del conte: no hi ha
prou collites, o impostos, o retallades, i menys que
mai donzelles, que n’aplaquin la fam, insaciable.
El monstre plana cada dia damunt els nostres caps
llançant un crit aterrador i estrident: “Spreeeeead!
Spreeeeead!”. De la seva gola obscura no surten
flames sinó seqüències binàries de zeros i uns, però
d’una potència terrible: amb una bafarada és capaç
de cremar milers de milions d’euros en qüestió
d’instants, i de reduir a la misèria o fer insolvents
milers i milers de famílies, empreses, pobles
i ciutats. Aquest drac està assetjant el planeta
sencer; ni els més poderosos d’entre els reis i caps
d’estat no poden res contra ell, o això es pensen; de
manera que no saben fer altra cosa que ajupir el cap
i afanyar-se, tremolosos, a obeir els seus dictats. I aquests dictats cada cop exigeixen més de cadascú
de nosaltres: fins i tot dels que han perdut la casa,
la feina, els estalvis, per no dir la salut i l’esperança.
No valen plors, ni demandes de misericòrdia:
la bèstia és insensible, el seu cor burocràtic no
discrimina casos personals. Té un pit enorme, inflat
de deute, i l’alimenta engolint tot el que pugui
arreplegar: actius contaminats, títols escombraria,
derivats sobre riscos, futurs... Valors ficticis que
l’omplen de gasos, com una bombolla, tot generant
una flatulència pestífera que enfosqueix el nostre
horitzó de vida, especialment el dels més joves, i
que de mica en mica ha fet irrespirable l’aire del
present.
Malgrat que és impossible veure’l tot sencer,
reconeixem aquest ésser temible perquè està
cobert d’escates lluminoses, que anomenem pan-
talles: estan dotades d’un poder hipnòtic, que ens
impedeix deixar de mirar-les, gairebé fins i tot
d’admirar-les. Les escates projecten imatges fasci-
nants, que confonem amb els nostres desitjos, amb
els nostres somnis –o malsons–; i la seva omnipre-
sència ens fa viure en un estat mental confús, con-
tradictori, de vigília distreta, com si la nostra vida
no fos nostra, sinó un espectacle que està passant
a algun altre. El drama, doncs, és que el drac ens
té captivats; el seu poder camaleònic és tan gran,
que gairebé cada persona posseeix un cert nombre
d’escates, i les posa com a objectes de gran vàlua en els espais on viu; fins i tot, duem sempre a sobre
les escates més petites, les mirem contínuament,
no podem separar-nos-en, i ens sentim intranquils,
gairebé desprotegits, quan sortim de casa sense.
És per això que aquest drac no hi ha qui el venci
–almenys de moment–; si no és que amor i intel-
ligència tornin a aliar-se, en nosaltres, per com-
batre l’engany amb el qual ens té presos. Mentre
el Diner tingui més pes que la Vida, les urpes del
drac ens seguiran esprement sang i temps, cervell
i cor. Els primers de caure hauran estat els més
febles, o els més dissortats: però els altres n’hau-
rem estat còmplices. I tots (el 99%, si més no),
tard o d’hora passarem per la trituradora dels seus
queixals. Aquest cop, però, no podem esperar cap
salvació a mans d’un Sant Jordi: perquè no n’hi
ha prou amb un de sol. Cadascun de nosaltres,
dels qui estimem la vida en la seva unió d’intel-
ligència, amor i bellesa, estem cridats a fer de
petits Sants Jordis, a perdre la nostra admiració
hipnòtica pel drac, a sortir de l’encanteri i afeblir-
ne el poder en nosaltres, per així atacar els llocs on
prospera. L’Ecologia de la Vida és la donzella que,
avui, està en perill, la que toca salvar. Amb llibres,
certament, i amb roses, perquè no, i amb tot allò
de què són símbol. Amb passió, traça, subtilesa,
determinació, coratge. Tenim l’obligació d’inten-
tar-ho, si més no.
Sants Jordis de tot el món, unim-nos!
Stefano Puddu
Dissenyador
